Al carrer de l'Argenteria de Girona, dins la llibreria Geli, vaig trobar una calendari fascinant amb il·lustracions i descripcions d'éssers de la desconeguda mitologia catalana. Les imatges són d'Anna Ribot Urbita i els textos de Dani Rangil, que també manté un blog mitològic. Tots el drets són d'aquests artistes i jo solament n'he fet la traducció al castellà. Ull viu! El calendari 2017 ja està disponible i es pot comprar aqui. Gaudiu-lo!
2016
|
Emparentada amb les antigues deesses-mare paleolítiques i protectora del bosc, l'espanta el foc i les fumeres, que procura apagar i, per això, era temuda pels vells carboners cerdans, que li dedicaven una dansa ritual en iniciar la campanya. Alguns d'ells, poc primmirats, s'havien avingut a casar-s'hi ja que la saviesa de la Molsosa en coses de natura els facilitava fer-se rics. Ella tenia tanta fal·lera per se mare que, fins i tot, no li feia res segrestar la canalla que passava pel bosc i els cuidava amb tot el seu amor fins que es feien grans. |
Molsosa
|
Emparentada con las antiguas diosas -madre paleolíticas y protectora del bosque, le asusta el fuego y las humaredas, que procura apagar y, por ello, era temida por los viejos carboneros cerdanos, que le dedicaban una danza ritual al iniciar la campaña. Algunos de ellos, poco quisquillosos se casaban con ella, ya que la sabiduría de la Molsosa en temas de naturaleza les facilitaba hacerse ricos. Tenía tanta obsesión por ser madre que, incluso, no le importaba secuestrar niños que pasaban por el bosque y los cuidaba con todo su amor hasta que se hacían mayores. |
|
Follets que viuen en indrets soterrats, tan remenuts que en caben centenars en un canonet d'agulles. Capturar-ne no és gens fàcil i cal guardar-los ben tancats. Capaços de fer en poca estona treballs ingents, de les cases més riques del Pirineu es deia que posseïen un canonet de menairons i que a ells devien llur prosperitat. Quan se'ls necessitava, es destapava el canonet i sortien com vespes emprenyades, cridant tres vegades: menjar o feina! Per ben menar-los calia tenir clares les ordres i, acabada la tasca, tornar-los a tancar. Lliures i desvagats, s'aboquen a fer destrosses i disbarats. |
Menairons
|
Duendes que viven en lugares subterráneos, tan diminutos que caben centenares en un dedal de agujas. Capturarlos no es nada fácil y hay que guardarlos bien cerrados. Capaces de hacer en poco tiempo trabajos enormes, se decía que las casas más ricas de los Pirineos poseían un dedal de menairons y a ellos debían su prosperidad. Cuando se les necesitaba, se destapaba el dedal y salían como avispas enojadas, gritando tres veces: ¡comida o trabajo! Para guiarlos bien, había que tener claras las órdenes y, acabado el trabajo, volverlos a encerrar. Libres y desempleados, se ponían a hacer destrozos y disparates. |
|
Fill d'uns humils pescadors, li agradava tant el mar que s'hi estaba en remull tot el sant dia i va acabar convertint-se en mig peix. Rei i senyor de les aigües salades i de tot el que hi viu, se'l pot veure només el mes de març, quan volta les mars del món per comprovar si hi ha passat res de nou durant l'any. Cal anar amb compte, ja que amb la seva mirada se't poden tornar blancs tots el cabells, i hi ha gent de mar que creu que pot aixecar onatge i fer-los tornar a port sense haver pescat res. |
Peix Nicolau
|
Hijo de unos pescadores humildes, le gustaba tanto el mar que remojaba todo el santo día y acabó convirtiéndose en mitad pez. Rey y señor de las aguas saladas y de todo lo que ahí vive, se le puede ver nada más el mes de marzo, cuando recorre los mares del mundo para comprobar si ha sucedido algo nuevo durante el año. Hay que andar cuidado, ya que con su mirada los pelos se te pueden poner blancos, y hay gente del mar que cree que puede levantar el oleaje y regresarlos al puerto sin haber pescado nada. |
|
A tots els continents trobem llegendes de dracs. La més antiga, de fa 5.000 anys, és la del sumeri Kur, senyor del món subterrani on habiten les ànimes, vençut pel déu de l'aigua Enki. Després d'ell, herois babilonis, egipcis, grecs, romans i d'arreu han repetit la gesta. Al nostre país, dotzenes de dracs han estat sotmesos per valents guerrers, com el de Montblanc per sant Jordi. Igual que el seu ancestre Kur, viuen en coves, corren, neden, volen, treuen foc pels queixals i un alè fètid que ho emmetzina tot, assolant la terra. De vegades, el drac vençut esdevé el més fidel defensor del seu vencedor. |
Drac
|
En todos los continentes encontramos leyendas de dragones. La más antigua, de hace 5,000 años, es la del sumerio Kur, señor del mundo subterráneo donde viven las almas, vencido por el dios del agua Enki. Después de él, héroes babilonios, egipcios, griegos, romanos y de todos lados han repetido la hazaña. En nuestro país, docenas de dragones han sido sometidos por guerreros valientes, como el de Montblanc por San Jorge. Igual que su ancestro Kur, viven en cuevas, corren, nadan, sacan fuego por las muelas y un aliento fétido que lo envenena todo, asolando la tierra. A veces, el dragón vencido se convierte en el defensor más fiel de su vencedor. |
|
Follet tenebrós que de nit s'escola per les escletxes o els panys de portes i finestres per anar a asseure's damunt del pit dels qui dormen, dificultant la respiració i provocant malsons. Sovint, la seva visita nocturna genera corrents d'aire a la cambra que fan voleiar cortines i llençols. Quan algú s'adona de la seva presència i vol empaitar-la, la Pesanta s'esmuny ràpidament per la finestra. De dia, s'amaga en esglésies abandonades o en cases en ruïnes, i per la Garrotxa diuen que també als cràters dels volcans. |
Pesanta
|
Duende tenebroso que de noche se escurre por las rendijas o las cerraduras de puertas y ventanas para ir a sentarse sobre el pecho de los que duermen, dificultando la respiración y provocando pesadillas. A menudo, su visita nocturna genera corrientes de aire en la recámara que hacen volar las cortinas y sábanas. Cuando alguien se da cuenta de su presencia y quiere atraparla, la Pesanta se cuela rápidamente por la ventana. De día, se esconde en iglesias abandonadas o en cases en ruinas, y por la Garrotxa dicen que también en los cráteres de los volcanes. |
|
Conta Enric Valor que al poblet d'Almudaina tothom sabia que, de nit, quan la gent ja s'havia gitat, els follets entraven en algunes cases per la xemeneia i es posaven a treballar frenèticament: rentaven, agranaven, treien la pols, amassaven la farina... Mal vestits, amb vells i bruts parracs, considerarien una ofensa que se'ls regalés roba nova, doncs se sentirien tractats com a criats, i a partir d'eixe moment, només farien que disbarats i, encara que els estadants deixeissin la casa, no se'n deslliurarien perquè, tal i com ja feien els lares romans, els follets d'Almudaina els seguirien allà on fos. |
Follets D'Almudaina
|
Cuenta Enrique Valor, que en pueblo de la Almudaina todos sabían que, de noche, cuando la gente ya se había acostado, los duendes entraban en algunas casas por la chimenea y se ponían a trabajar frenéticamente: lavaban, barrían, sacaban el polvo, amasaban el harina... Mal vestidos, con harapos viejos y sucios, considerarían una ofensa que se les regalara ropa nueva, entonces se sentirían tratados como criados, y a partir de ese momento, nada más harían disparates y, aunque los inquilinos dejaran la casa, no se librarían porque, tal y como lo hacían los lares romanos, los duendes de Almudaina los seguirían allá donde fueran. |
|
Corren per les muntanyes del Pirineu català, sobretot pel Vallespir. Fa mil anys, a Arles del Tec, foren acusats de fer-ho malbé tot i de raptar criatures, fins que, portades de Roma, les relíquies dels sants Abdó i Senén (sant Nin i sant Non) els van foragitar; d'aleshores ençà es guarden en un sarcòfag, d'on cada 30 de juliol - festa major de la vila- se n'extreu una aigua de grans virtuts remeires. Antigament ben avinguts amb els humans, els simiots, genis de les boscúries i senyors de la feram que hi habita, ara viuen dalt dels arbres, però la nit de Cap d'any deambulen pels camins foravilers. |
Simiot
|
Corren por las montañas de los Pirineos catalanes, sobretodo por el Vallespir. Hace mil años, en Arles del Tec, fueron acusados de destrozar todo y de captar niños, hasta que, traídas de Roma, las reliquias de los santos Abdón y Senén (san Nin y san Non) los ahuyentaron; desde entonces se guardan en un sarcófago, del que cada 30 de julio - fiesta mayor de la villa- sacan un agua con grandes virtudes curativas. Antiguamente bien avenidos con los humanos, los simiots, genios de los bosques y señores de las fieras que ahí habitan, ahora viven arriba de los árboles, pero en Nochevieja deambulan por los caminos de los alrededores. |
|
Descendent dels genis de l'Edat de Pedra i emparentat amb els sàtirs grecs i els faunes romans, es pot fer més gros o més petit segons li convé, però això no té gaire importància perquè és invisible. Entre les colles de segadors es deia que a cada bladar hi vivia un bocarrot, que estimulava la creixença de les plantes i que donessin gra de bona mida i abundant. Si un segador es trobava sobtadament malalt era perquè havia ensopegat amb el bocarrot, que s'anava amagant enmig de les espigues fins que era capturat amb el darrer cop de falç. |
Bocarrot
|
Descendiente de los genios de la Edad de Piedra y emparentado con los sátiros griegos y los faunos romanos, se puede hacer más grande o más pequeño según le conviene, pero esto no tiene mucha importancia porque es invisible. Entre las grupos de segadores se decía que en cada trigal vivía un bocarrot, que estimulaba el crecimiento de las plantas y que dieran grano de buena medida y abundante. Si un segador se encontraba enfermo repentinamente era porque había tropezado con el bocarrot que se iba escondiendo entre las espigas hasta que era capturado con la última hozada. |
|
Es conta en molts llocs que l'hereu d'una masia es va casar amb una dona d'aigua. Els seus coneixements de la natura van fer prosperar la casa, tingueren uns fills preciosos i la felicitat somreia a la família fins que l'home, en un rampell de mal geni, va pronunciar els mots prohibits: "dona d'aigua havias de ser!". A l'instant, ella va desaparèixer. Habiten coves secretes que són esplèndids palaus, prop de fonts, rius o gorgs. En nits de lluna plena surten a fer bugada i es banyen, canten i dansen. Aquell qui els pugui prendre una peça de roba, no serà mai pobre mentre la conservi. |
Dones d'aigua
|
Se cuenta en muchos lugares que el heredero de una masía se casó con una mujer de agua. Sus conocimientos de la naturaleza hicieron prosperar la casa, tuvieron unos hijos preciosos y la felicidad sonreía a la familia hasta que el hombre, en un ataque de mal genio, pronunció las palabras prohibidas: "mujer de agua tenías que ser". Al instante, ella desapareció. Habitan en cuevas secretas que son palacios espléndidos, cerca de fuentes, ríos o desfiladeros. En noches de luna llena salen a lavar la ropa y se bañan, cantan y bailan. Aquél que les pueda quitar una pieza de ropa, no será nunca pobre mientras la conserve. |
|
Havia estat força estesa la creença de l'existència, en l'antigor, de races d'homes gegants. Els ogres catalans, com els ciclops grecs i els ojàncunus càntabres, tenen un sol ull, viuen en coves i sovint menen un ramat. Els més coneguts són el gegant de la Quera al Moianès, l'ògrec de Rocallaura a l'Urgell i el gegant Aneto al Pirineu. Golafres de mena, si arrepleguen algun pobre home se'l fan a la brasa. Invencibles per llur força física, però vulnerables per curts de gambals, l'estratègia per escapar-se'n és ferir-los a l'ull, deixant-los cecs, com ja féu Ulisses amb Polifem a l'illa dels Ciclops. |
Ogre
|
En la antigüedad, estaba muy extendida la creencia de la existencia de razas de hombres gigantes. Los ogros catalanes, como los cíclopes griegos y los ojáncanus cántabros, tienen un solo ojo, viven en cuevas y a menudo conducen un rebaño. Los más conocidos son el gigante de la Quera en el Moianès, el ogro de Rocallaura en el Urgell, y el gigante Aneto en los Pirineos. Glotones por naturaleza, si atrapan a un pobre hombre se lo comen a la plancha. Invencibles por su fuerza física, pero vulnerables por sus pocas luces, la estrategia para escaparse de ellos es herirles el ojo, dejándolos ciegos, como hizo Ulises con Polifemo en la Isla de los Cíclopes. |
|
Pere Porter (Tordera, 1571 - 1627?), més conegut per Pere Botero, fou injustament acusat de no pagar un deute i amenaçat d'expropiació del mas Porter. Per evitar-ho, partí cap a Maçanet per recuperar uns diners que li devien i de camí un educat cavaller el convidà a pujar dalt d'una mula que el conduí a l'infern, on el difunt notari, que es rostia dins d'una caldera, li indicà on trobaria el document que li calia. Sortir de l'infern, però, no va ser tan fàcil com entrar-hi i l'estada s'allargà cinc setmanes. Finalment, trobà el document a cal notari, però no se salvà de ser excomunicat per la Santa Inquisició. |
Les Calderes d'en Pere Botero
|
Pere Porter (Tordera, 1571-1627?), más conocido como Pere Botero, fue injustamente acusado de no pagar una deuda y amezado de expropiación del mas Porter. Para eviarlo, partió rumbo a Maçanet para recuperar un dinero que le debían y de camino un educado caballero lo invitó a subirse a una mula que lo condujo al infierno, donde el difunto notario, que se rostizaba dentro de una caldera, le indicó donde encontraría el documento que le faltaba. Salir del infierno, sin embargo, no fue tan fácil como entrar y su estancia se alargó cinco semanas. Finalmente, encontró el documento en casa del notario, pero no se salvó de ser excomunicado por la Santa Inquisición. |
|
Gegantàs convertit en cim del Pirineu, Puigmal és l'únic vestigi d'un antiquíssim relat sobre el pas de la vida nòmada i caçadora de les glaciacions a la implantació de la ramaderia en un món més càlid. Vinculat als déus que transmeten la saviesa, per protegir la fauna i eradicar la fam entre els homes Puigmal els ensenyà a munyir i a fer formatges. Diu la llegenda que, en cessar la cacera, bèstias i persones convisqueren sense por fins al jorn que al Mal Caçador se li desvetllaren atàvics instints i desenterrà les armes, però encara ara hi ha gent que malda per recuperar aquella vella harmonia. |
El Puigmal
|
Gigantón convertido en la cima de los Pirineos, el Puigmal es el único vestigio de un antiquísimo relato sobre el paso de la vida nómada y cazadores de las glaciaciones a la implantación de la ganadería en un mundo más cálido. Vinculado a los dioses que transmiten la sabiduría, para proteger a la fauna y erradicar el hambre entre los hombres, el Puigmal les enseñó a ordeñar y a hacer quesos. Cuenta la leyenda que, cuando se acabó la caza, bestias y personas convivieron sin miedo hasta el día que, al Mal Cazador se le despertaron instintos atávicos y desenterró las armas. Aún así, aún hay gente que se esfuerza por recuperar aquella antigua armonía. |
2017
|
Nonell era un hostaler molt atractiu. Set noies cor-robà, morint totes del disgut quan les deixà. La vuitena comparegué enmig d'una gran nevada que l'obligà a romendre quintze dies a l'hostal. Pels encants de la dona surgida de la neu, Nonell passà de seductor a seduït, i quan li demanà per casar-s'hi, s'hi avingué sempre que fos capaç de seguir-la fins a casa seva, ell a peu i ella a cavall. Com que l'anava perdent de vista, Nonell es transformà en gos per còrrer més, però fou inútil. Corre i correrà mentre hi hagi món, apareix amb les primeres neus i es fon amb el desglaç. |
Gos Nonell
|
Nonell era un hostalero muy atractivo. A siete chicas les robó el corazón, muriendo todas del disgusto cuando las dejó. La octava apareció en medio de una gran nevada que la obligó a quedarse quince días en el hostal. Dados los encantos de la mujer salida de la nieve, Nonell pasó de seductor a seducido, y cuando le pidió casarse, ella aceptó siempre que él fuera capaz de seguirla hasta su casa, él a pie y ella a caballo. Como la estaba perdiendo de vista, Nonell se transformó en perro para correr más, pero fue inútil. Corre y correrá mientras que exista el mundo, aparece con las primeras nieves y se funde con el deshielo. |
|
Fins al segle XX, el 5 de febrer, en moltes viles del país, s'ajuntaven colles de dones per empaitar homes, humiliar-los i sotmetre'ls a abusos, com a continuació d'un costum romà i de les llegendàries mènades gregues. En la mateixa data, s'explica que és perillós fer-se en mar perquè els corrents et poden dur a l'Illa de les Dones. Temps ha, el món estava en guerra i elles abraçaren marits i pares per no deixar-los anar al combat, però ells les dugueren a aquesta illa perduda que mai més no s'ha pogut trobar. Quan un nàufrag hi va a parar és tan ben rebut que no sobreviu més d'una setmana. |
L'Illa de les Dones
|
Hasta el siglo XX, el 5 de febrero, en muchos pueblos del país, se juntaban cuadrillas de mujeres para perseguir hombres, humillarlos y someterlos a abusos, como continuación es una costumbre romana y de las legendarias ménades griegas. En la misma fecha, se dice que es peligroso hacerse a la mar porque las corrientes te pueden llevar a la Isla de las Mujeres. Hace tiempo, el mundo estaba en guerra y ellas abrazaron a sus maridos y padres para no dejarlos ir a combate, pero ellos las llevaron a esta isla perdida que jamás se ha podido encontrar. Cuando un náufrago llega ahí, es tan bien recibido que no sobrevive más de una semana. |
|
Fa segles, un tirànic bisbe d'Urgell, imposà elevades contribucions al andorrans fins que, atemorit per les arts màgiques de la Dama Blanca, durant molts anys no hi posà als peus. Amb el temps, però, emprengué de nou el camí d'Andorra. Mai més no se'l va veure. En lloc d'ell, un llop negre i tenebrós atacava masies i ramats fins que fou mort per un valent síndic. Però l'heroi, posseït per l'esperit del bisbe, pagà l'atreviment amb la pèrdua del senderi, la salut i la vida. A la Dama Blanca se la veu pels boscos d'Auvinyà amatent a barrar el pas a qui vulgui tiranitzar els andorrans i vetllant per llur independència. |
La Dama Blanca d'Andorra
|
Hace siglos, un tiránico obispo de Urgell, impuso elevadas contribuciones a los andorranos hasta que, temeroso de las artes mágicas de la Dama Blanca, durante muchos años no volvió a pisar esa tierra. Pero con el tiempo, emprendió de nuevo el camino hacia Andorra. Nunca más se le vio. En su lugar, un lobo negro y tenebroso atabaca masías y rebaños hasta que lo mató un síndico valiente. Pero el héroe, poseído por el espíritu del obispo, pagó su atrevimiento con la pérdida del juicio, la salud y la vida. A la Dama Blanca se le ve por los bosques de Auvinya atenta a detener a quien quiera tiranizar a los andorranos y velando por su independencia. |
|
Antigament emparentat amb el drac, se n'ha anat distanciant des de fa mil·lenis. Els nostres serpents, enormes, banyuts i amb pèl a l'esquena, porten damunt la testa o a la boca un gran diamant, el brillant de serp, on li rau la inmortalitat i el poder, talment com les boles dels dracs xinesos. Quan van a beure a les fonts o a banyar-se en estanys, se'l treuen per no perdre'l a l'aigua, moment que aprofita algún vailet espavilat per robar-lo provocant la reacció violenta del serpent, que mor al cap de poc. Si no fos per això, és un ésser pacífic que no es fica amb ningú. |
El Serpent
|
Antiguamente emparentada con el dragón, se han ido distanciando desde hace milenios. Nuestras serpientes, enormes, cornadas, y con pelo en la espalda, llevan sobre la cabeza o la boca un gran diamante, el brillante de serpiente, donde reside la inmortalidad y el poder, tal y como les bolas de los dragones chinos. Cuando van a beber a les fuentes o a bañarse en los estanques, se lo quitan para no perderlo en el agua, momento en que algún chiquillo espabilado aprovecha para robarlo provocando la reacción violenta de la serpiente, que muere al cabo de poco. Si no fuera por eso, es un ser pacífico que no se mete con nadie. |
El Comte Arnau
(maig)
|
Entre la llegenda i la història, cabdill de la revolta contra l'invasor sarraí, Arnau també aplega la cara més tenebrosa del feudalisme. Freqüentava el Gorg dels Banyuts i la Roca del Gall, on feia tractes amb els dimonis, i pel passadis secret de l'avenc de Sant Ou arribava al convent de les abadesses de Sant Joan, no pas per fer-hi oració. Però el pitllor pecat fou no pagar el sou promès als obrers que feren l'escala de pedra de Montgrony. Per tot plegat, fou condemnat a vagar eternament damunt d'un cavall de foc. En nits de tempesta, els ripollesos encara el senten.
|
|
Entre la leyenda y la historia, caudillo de la revuelta contra el invasor sarraceno, Arnau también reúne la cara más tenebrosa del feudalismo. Frecuentaba el Gorg dels Banyuts y la Roca del Gall, donde hacia tratos con los demonios, y por el pasadizo secreto de la sima de Sant Ou llegaba al convento de las abadesas de Sant Joan, pero no para rezar. Pero el peor pecado fue no pagar el sueldo prometido a los obreros que hicieron la escalera de piedra de Mongrony. Por todo esto, fue condenado a vagar eternamente sobre un caballo de fuego. En noches de tormenta, la gente de Ripoll todavía lo oyen.
|
|
Explicaven els vells pescadors de la platja de la Mar Bella, que el 23 de juny es pot veure l'Home de la Mar, que de dia és una persona com les altres, però a entrada de fosc es capbussa en mar i agafa forma de peix. Els seus consells són molt valorats, car entre la gent coneix totes les coses del mar i entre els peixos totes les coses de la terra. Fa 5,000 anys ja era venerat entre els sumeris; connegut com a Enki o Ea, els va trametre coneixements com l'agricultura, la geometria, l'arquitectura o l'escriptura, que van fer possible la primera civilitzaciò del món. |
L'Home de la Mar
|
Contaban los viejos pescadores de la playa de la Mar Bella, que el 23 de junio se podía ver al Hombre de la Mar, que de día es una persona como las otras, pero al anochecer se zambulle en el mar y toma forma de pez. Sus consejos son muy valorados, ya que entre la gente conoce todas las cosas del mar y entre los peces todas las cosas de la tierra. Hace 5,000 años ya era venerado entre los sumerios; conocido como Enki o Ea, les transmitió conocimientos como la agricultura, la geometría, la arquitectura o la escritura, que hicieron posible la primera civilización del mundo. |
El Barruguet
(juliol)
|
Com altres follets casolans, el Barruguet eivissenc surt de nit del seu cau -sota una teula, un forat de paret, o la cisterna de l'aigua -per comprovar si tot està net i endreçat. Si cal, escombra, renta plats, guarda les sobres del menjar, però després escarmenta qui ho havia d'haver fet, estirant-li els peus mentre dorm o ventant-li fortes surres. Té cura del bestiar, trenant les crins dels cavalls amb un refinament inassolible per cap mà humana, i a l'animal cuidat pel follet el pèl li brilla com a cap altre. El Barruguet ha heretat els aspectes benèfics del déu Bes, portat a l'illa pels fenicis.
|
|
Como otros duendes caseros, el Barruguet ibicenco sale de noche de su madriguera - bajo una teja, un agujero en la pared, o la cisterna del agua - para comprobar si todo está limpio y ordenado. Si es necesario, barre, lava platos, guarda las sobras de la comida, pero después regaña a quien lo debía haber hecho, jalándole los pies mientras duerme o dándole fuertes zurras. Cuida a los animales, trenzando las crines de los caballos con un refinamiento inalcanzable por la mano humana, y al animal cuidado por el duente el pelo le brilla como a ningún otro. Barruguet ha heredado los aspectos benéficos del dios Bes, llevado a la isla por los fenicios.
|
Mirmanda
(agost)
|
De les ciutats imaginàries catalanes, Mirmanda és la més llegendària. Mossèn Cinto Verdaguer en parla a Canigó, recollint la dita popular sobre la remota antiguitat: "Quant Barcelona era un prat / ja Mirmanda era ciutat". Situada a la comarca dels Aspres (Catalunya del Nord), prop de les gorges de la Cantarana, vestigis de megàlits en delaten l'existència i amb les aïgues del riu hi baixava l'or i l'argent. Només alguns pastors amistançats amb fades l'han pogut veure i hom diu que s'han fet rics. Fou aixecada per gegants, poblada per encantades i engolida per una enorme onada vinguda de la mar llunyana.
|
|
De las ciudades imaginarias catalanas, Mirmanda es la más legendaria. El Padre Jacinto Verdaguer habla de ella en Canigó, recogiendo el dicho popular sobre la remota antigüedad: "Cuando Barcelona era un prado / ya Mirmanda era ciudad". Situada en la comarca de los Aspres (Cataluña Norte), cerca de las gargantas de la Cantarana, vestigios de megalitos delatan su existencia y con las aguas del río bajaba oro y plata. Sólo algunos pastores amancebados con hadas la han podido ver y se dice que se han hecho ricos. Fue levantada por gigantes, poblada por encantadas y engullida por una enorme ola venida de la mar lejana.
|
Pare LLop
(setembre)
|
El Pare Llop, encortador de llops o llobater, és l'home que viu al bosc acompanyat d'un ramat de llops que l'obeeixen fidelment. Ell decideix si atacaran o respectaran el bestiar i les persones d'una masia en funció de la generositat rebuda. Si han estat gasius ja han begut oli, perquè els repetits atacs dels llops els duran a la ruína. Els llobaters són els hereus de Luperc, antiga divinitat etrusca amb poder sobre els llops i afavoridor de la fertilitat del bestiar, que fou suplentat al Cristianisme per Sant Llop- l'1 de setembre, patró de molts pobles i ermites de montanya.
|
|
El Padre Lobo, encantador de lobos o lobezno, es el hombre que vive en el bosque acompañado de una jauría de lobos que lo obedecen fielmente. Él decide si atacarán o respetarán el ganado y a las personas de una masía en función de la generosidad recibida. Si han sido tacaños ya están perdidos, porque los consecutivos ataques de los lobos los llevarán a la ruina. Los lobeznos son los herederos de Luperco, antigua divinidad etrusca con poder sobre los lobos y favorecedor de la fertilidad del ganador, que fue suplantado en el Cristianismo por San Lobo -el 1 de septiembre, patrón de muchos pueblos y ermitas de montaña.
|
La Sirena
(octubre)
|
Mestresses del mar, seductores i perilloses. Llurs cants encisadors feien embogir Ulísses fa 3 mil anys i també són presents al clàssic àrab Les Mil i Una Nits. En nits de bonança o lluna plena surten dels seus palaus marins i es mostren nues de cintura en amunt damunt les aigües. A l'octubre, la més bonica de totes es deixa veure i sentir per la gent de mar al Cap de Creus. Intrèpits pirates, mariners honrats i humils pescadors han estat víctimes d'aquestes dones-peix d'aspecte bellíssim i intensions malèfiques. Àvides d'home, qui s'hi atansa serà endut a les profunditats i no se'n sabrà mai més res. |
|
Amas del mar, seductoras y peligrosas. Sus cantos encantadores volvieron loco a Ulises hace 3 mil años y también están presentes en el clásico árabe Las Mil y Una Noches. En noches de buen tiempo o de luna llena salen de sus palacios marinos y se muestran desnudas de la cintura para arriba sobre las aguas. En octubre, la más bonita de todas se deja ver y sentir por la gente del mar en el Cap de Creus. Intrépidos piratas, marineros honrados y humildes pescadores han sido víctimas de estas mujeres-pez de aspecto bellísimo y de intenciones maléficas. Ávides de hombre, quien se les acerca será engullido hacia las profundidades y no se sabrá de él nunca más. |
El Dimoni Cucarell
(novembre)
|
Si el berruget d'Eivissa agafa del déu Bes els aspectes benefactors, es Dimoni Cucarell li pren el costat més desvergonyit. Li agrada perseguir al·lotes de bon veure i aixecar faldilles, és festaire i poca-solta i se li atribueixen tots els mals vicis: cràpula, golafre, buidaampolles, gandul, impúdic, groller... Lleig i estrafet com Bes, potser perquè frueix sense manies de tot allò que la majoria dels mortals, prudentment, ens prohibim. Compta amb la simpatia de tothom, com es pot comprovar als aplecs de dimonis o dimoniades que es fan al llarg del any en diverses viles de l'Illa.
|
|
Si el berruget de Ibiza toma del dios Bes los aspector benefactores, el Dimoni Cucarell toma el lado más desvergonzado. Le agrada perseguir muchachas de buen ver i levantar faldas, es fiestero y chalado y se le atribuyen todos los malos vicios: libertino, glotón, borracho, gandul, impúdico, grosero... Feo y maltrecho como Bes, quizá porque disfruta sin manías de todo aquéllo que la mayoría de los mortales, prudentemente, nos prohibimos. Cuenta con la simpatía de todos, como puede comprobarse en las fiestas de demonios o demoniadas que se celebran a lo largo del año en diversas pueblos de la Isla.
|
La Bruixa
(desembre)
|
La Bruixa és una dona mortal que adquireix poders màgics gràcies al vincle amb les divinitats de la natura, segons uns, o amb el diable en forma de boc, segons altres. Assoleix grans velocitats dalt d'una escombra per anar a l'aquelarre, en llocs com el Canigó, el Pedraforca, el Montseny, el Puig Campana, les muntanyes d'Alaró i molts d'altres. Temuda i admirada, pot guarir malaties del cos i de l'ànima, però també pot provocar mal d'ull, golls, i pedregades. Fou persiguida durant segles per ser dipositària d'una ancestral saviesa popular i no voler sotmetre's al masclisme imperant.
|
|
La Bruja es una mujer mortal que adquiere poderes mágicos gracias al vínculo con las divinidades de la naturaleza, según unos, o con el diablo en forma de macho cabrío, según otros. Alcanza grandes velocidades encima de una escoba para ir al aquelarre, en sitios como el Canigó, el Pedraforca, el Montseny, el Puig Campana, las montañas de Alaró, y muchos otros. Temida y admirada, puede curar enfermedades del cuerpo y del alma, pero también puede provocar mal de ojo, bocio y granizos. Fue perseguida durante siglos por ser heredera de una sabiduría popular ancestral y no quererse someter al machismo imperante.
|
